Castell de Palafolls

El Castell de Palafolls és un d'aquells indrets pels quals estava fart de passar-hi però que, pels motius que sigui, no havia visitat mai. Ahir, però, em vaig treure aquesta espina.

Vaig enfilar muntanya amunt per Santa Susanna fins a trencar el PR-C146, sender que uneix Calella i Tordera, i un cop allà vaig deixar-me caure pel camí dels Kiwis, que va fins a Tordera (tota la vida pensant que aquesta era una fruita tropical procedent de Nova Zelanda o algun altre país limítrof, i resulta que al Maresme en tenim, com a mínim, una plantació). Abans d'arribar al PR-C146, em veig obligat a dir que hi ha un tram farcit de petits salts que fan les delícies de qualsevol amant de la btt.

Un cop a Tordera vaig parar a fer un mos (altrament dit botifarra amb mongetes) a Can Dieta per agafar forces pel tram final, que vaig començar a enfilar un cop havia creuat la N-II a l'alçada de Tordera. A partir d'allà, comença un camí ample de terra que travessa una urbanització, així com algunes vinyes -no oblidem que a Palafolls es fa vi, entre d'altres. Mentre m'anava amarant de la pau que desprèn aquest municipi, de sobte em vaig trobar cara a cara amb el castell, a l'esquerra d'un camí asfaltat per on estava pujant.

Un cop a dalt no vaig tardar massa a adonar-me que havia pagat la pena, la sortida. Les vistes que s'albiren des d'allà dalt són, senzillament, impressionants. Amb un simple cop d'ull s'hi pot veure des de Santa Susanna fins a Blanes -que per una altra banda eren les terres dominades pels diferents barons que van viure-hi-, a un i a altre costat, i el Montnegre, al darrere.

Una mica d'història

El Castell de Palafolls està datat de principis del s.XI, concretament del 1035. En un principi era propietat dels Humbert de Sesagudes, que també comptaven en el seu haver amb el Castell de Montpalau, a Pineda de Mar. Poc després va passar a mans de Bernat Gausfred, els descendents del qual ja s'anomenaven Palafolls de cognom. Al llarg de la història va anar canviant de mans força sovint fins que, a finals del s.XIX, va passar a pertànyer a l'Estat.

La llegenda

Diu la llegenda que el castell amaga enterrat un gran tresor. El fet d'ésser abandonat va propiciar que comencés un procés d'enrunament que va deixar amagat sota les runes un burro d'or massís. S'explica que només és possible treure'l del castell la nit de Nadal quan les campanes toquen les dotze, això sí, amb l'única condició d'estar ben lluny quan soni l'última campanada. De no ser així, el burro passarà d'ésser d'or massís a ésser un grapat de pedres.

Informació extreta de:

-Guia Palafolls

-Pobles de Catalunya

Al rescat

Rescato aquest bloc després d'haver-lo creat per fer una crònica "en directe" del Camí de Sant Jaume, altrament dit de Santiago. Un cop començada l'aventura, em vaig adonar que no era viable aconseguir ordinadors a tots els albergs, ni tenir ganes de posar-s'hi diàriament.

Com a resum d'aquella experiència, però, queden els tres-cents quilòmetres que vàrem fer i que separen Orreaga de Burgos, on vam acabar amb la idea de guardar-nos alguns dies de vacances per descansar. La resta ja veurem quan la fem ja que enguany és any Xacobeo i estarà encara més massificat (si és que és possible!).

Sens dubte es tracta d'una d'aquelles coses que s'ha de fer. Tard o d'hora, però s'ha de fer. Caminar per les muntanyes navarreses, per les vinyes de la comunitat de La Rioja o pels camps de blat i girasols de Castella, no té preu, encara que a vegades es pugui fer feixuc. Però si em quedo amb alguna cosa en especial, a banda dels paratges que et trobes pel camí, és amb la quantitat de gent d'arreu del món que arribes a conèixer. Hi ha un bon rotllo impressionant.

Dit això a mode de resum molt breu, intentaré penjar algunes fotos ben aviat, per allò que més val una imatge que cent paraules.

Dia 0: Camí de Sant Jaume (Calella-Orreaga)

Arribem a l'estació d'autobusos de Barcelona Nord i agafem el que ens ha de portar fins a Iruña. Cap a les 14 hores ja hi som. És el moment de canviar pel que ens durà fins a Orreaga, també anomenada Roncesvalles, en castellà.
Un cop allà ens adonem que no són les millors dates per a fer el camí. Està ple a vessar de gent que han aprofitat les vacances amb la mateixa idea. El dia abans, van sortir fins a set-cents pelegrins, més tard ens assabentarem que amb nosaltres n'hi ha uns cinc-cents més. Ens instal·lem en un campament provisional fruit de la massificació, en una tenda tipus militar. Hi ha tot de lliteres, potser per a una vintena de persones.

Fem un tomb pel poble i reservem lloc per a menjar el primer menú del pelegrí. És en aquest moment que comencem a adonar-nos del que serà el camí. Sense fer preguntes ens porten els primers, una cassola de macarrons per a tota la taula, que compartim amb set pelegrins més. El segon és a base de truita de riu, també sense preguntes, i les postres es basen en un iogurt natural. És a dir, a ningú no se li ha acudit preguntar-li a tota la massa què volen menjar, perquè són pelegrins, i el pelegrí no exigeix, agraeix. D'ara endavant val més tenir-ho en compte.

Tot seguit anem a dormir amb el neguit d'un nen petit, desitjant que soni el despertador per a iniciar l'aventura.

L'equipatge

Un cop es pot dir que estem oficialment de vacances, toca preparar allò més important del viatge: l'equipatge. Com que es tracta d'una ruta extraordinària, hem esmerçat esforços en absorbir tot tipus d'informacions provinents de diverses fonts. Fer el Camí de Sant Jaume no té res a veure amb qualsevol ruta de senderisme que haguem fet fins ara, i, per tant, cal estar a l'aguait. Anem a esmentar algunes coses que cal tenir presents:

1) Com més grossa sigui la motxilla, més temptacions tindrem d'omplir-la de futileses. Cal portar una motxilla, doncs, que s'adapti al màxim possible a l'equipatge que tenim previst dur durant la travessia.

2) Els objectes més grans i pesants hauran d'anar al més a prop possible de l'esquena. Un bon consell és anar omplint la motxilla col·locant-la en posició horitzontal. Començarem posant els objectes esmentats, per acabar posant els més lleugers al damunt procurant que no belluguin. D'aquesta manera no farem patir l'esquena mentre caminem.

3) En ple segle XXI no cal patir per passar fam. El Camí de Sant Jaume compta amb tot tipus d'establiments pensats per als pelegrins, i, a part, passarem tot sovint per grans urbs, fet que ens permetrà abastir-nos de provisions. Per tant, no ens sobrecarregarem innecessàriament l'esquena amb grans provisions d'aliments, i anirem comprant segons els anem ingerint.

4) A tots els albergs que trobarem durant el camí s'hi pot rentar la roba, així com estendre-la. Amb dues (o tres) mudes de cada peça de roba en tindrem de sobres. En cas de no estar eixuta, la podem penjar a la motxilla amb agulles imperdibles quan comencem a caminar l'endemà.

Pel que fa al calçat, caldrà gastar-se els diners en unes bones botes de muntanya que no estrenarem de cap de les maneres al Camí de Sant Jaume. Sens dubte, aquesta serà la millor inversió que podrem fer abans de començar aquesta aventura de gairebé vuit-cents quilòmetres. Alhora, també durem algun tipus de calçat lleuger, que ens serveixi per a dutxar-nos a l'alberg, i refer-nos de la caminada dia rere dia.

A partir d'aquí, només ens falta carregar-nos de paciència i gaudir de l'experiència, de ben segur inoblidable.

Tret de sortida

No crec que s'hagin de barrejar temes tan diversos com la política i la llengua, per exemple, amb el senderisme i la btt. És per això que m'he estimat més fer un bloc a part del que ja tenia. Tot i que encara està molt lluny d'allò que vull que sigui, he decidit començar a escriure, ja que, com en totes les coses, el principal és començar. Així doncs, fem-ho.

No fa gaire pensava en totes les sortides que hem dut a terme, i el cert és que comencen a ésser nombrosos els cims que hem fet amb la meva companya, l'Ona, així com els llocs que hem visitat per a fer-hi senderisme o btt. Això no obstant, la memòria és traïdorenca, i he decidit deixar constància de totes les sortides que he (o hem) fet en aquest bloc. A més de ser un bon exercici per a la meva memòria, que està molt fotuda, aquests apunts poden servir a algú a l'hora de fer alguna escapada.

Ens trobem a dos dies escassos d'iniciar les vacances d'estiu i ja comencen a aparèixer els primers símptomes de nervis causats per la imminent partença, que tindrà lloc la matinada del proper dissabte. A les set del matí hem d'estar a l'estació d'autobusos del Nord, a Barcelona. Allà, enfilarem direcció a Iruña, a Nafarroa, per agafar un altre bus fins a Orreaga (altrament dit Roncesvalles). Un cop al punt de partença, assistirem a la tradicional missa que es fa pels pelegrins just el dia abans de començar una de les rutes més massificades de la Península Ibèrica: el Camí de Sant Jaume.

Comptem amb vint-i-tres dies de vacances, que queden en vint-i-dos si descomptem el que perderem entre autobusos. Ja comencem malament si tenim en compte que el llibre que ens farà de guia està pensat per a fer el Camí Francès -que és el que farem nosaltres- en trenta-dos dies. Però no hi fa res. La nostra idea, a hores d'ara, és no marcar-nos fites i anar a gaudir del paisatge i de l'experiència. Si l'acabem o no, ja es veurà. A grans trets, el Camí Francès passa per Iruña, Logroño, Burgos, León, O Cebreiro i Santiago de Compostela. És a dir, Nafarroa, La Rioja, Castilla y León i Galiza. Les dues últimes em criden molt l'atenció ja que encara no hi he estat mai. La barreja de cultura, gastronomia i esport, fa que em vagi posant cada volta més nerviós a mesura que vaig escrivint aquestes línies. Ara, però, ho deixaré aquí. En tot cas, demà em dedicaré a anar retocant el bloc, fins a deixar-lo al meu gust, i sentir-me totalment còmode a l'hora d'utilitzar-lo com a diari, eina indispensable de tot pelegrí.