Arribem a l'estació d'autobusos de Barcelona Nord i agafem el que ens ha de portar fins a Iruña. Cap a les 14 hores ja hi som. És el moment de canviar pel que ens durà fins a Orreaga, també anomenada Roncesvalles, en castellà.
Un cop allà ens adonem que no són les millors dates per a fer el camí. Està ple a vessar de gent que han aprofitat les vacances amb la mateixa idea. El dia abans, van sortir fins a set-cents pelegrins, més tard ens assabentarem que amb nosaltres n'hi ha uns cinc-cents més. Ens instal·lem en un campament provisional fruit de la massificació, en una tenda tipus militar. Hi ha tot de lliteres, potser per a una vintena de persones.
Un cop allà ens adonem que no són les millors dates per a fer el camí. Està ple a vessar de gent que han aprofitat les vacances amb la mateixa idea. El dia abans, van sortir fins a set-cents pelegrins, més tard ens assabentarem que amb nosaltres n'hi ha uns cinc-cents més. Ens instal·lem en un campament provisional fruit de la massificació, en una tenda tipus militar. Hi ha tot de lliteres, potser per a una vintena de persones.
Fem un tomb pel poble i reservem lloc per a menjar el primer menú del pelegrí. És en aquest moment que comencem a adonar-nos del que serà el camí. Sense fer preguntes ens porten els primers, una cassola de macarrons per a tota la taula, que compartim amb set pelegrins més. El segon és a base de truita de riu, també sense preguntes, i les postres es basen en un iogurt natural. És a dir, a ningú no se li ha acudit preguntar-li a tota la massa què volen menjar, perquè són pelegrins, i el pelegrí no exigeix, agraeix. D'ara endavant val més tenir-ho en compte.
Tot seguit anem a dormir amb el neguit d'un nen petit, desitjant que soni el despertador per a iniciar l'aventura.
